dilluns, 9 de novembre de 2015

VEGETACIÓ. EL BOSC DE SANT JOAN

  Podem diferenciar dues zones de bosc.
  La zona de ponent, la més propera al mas de Sant Joan de Dalt, és bàsicament un alzinar; mentre que la banda de llevant (anant cap a Vallhonesta) és una pineda.


  El desenvolupament d'un bosc, a gran trets, es podria estructurar de la següent manera:

- terreny erm 
- aparició de la màquia (arbusts com ara el romaní, farigola, bruc...)
- naixement de pins a l'abric dels arbusts.
- pineda
- naixement de roures, aprofitant l'ombra dels pins
- roureda
- naixement d'alzines, en un ambient protegit i ombrívol
- alzinar

  Així doncs, la zona més antiga del bosc de Sant Joan, correspondria a la banda oest.
  Hem de tenir en compte que bona part d'aquests terrenys havien estat en algun moment terres de conreu; que és una zona on s'han produït força incendis i que, per tant, els boscos majoritaris són relativament força joves.
  A més hi podem afegir l'agreujant de la manca d'aigua. Temps enrere els torrents, en èpoques de pluja, baixaven força carregats i de fonts, n'hi havia bastants.
  Actualment la quasi totalitat de les fonts o bé s'han assecat, o bé s'han destinat al consum domèstic dels masos de la zona.

  Descripció d'algunes de les espècies que podem trobar en aquests bosc ordenades alfabèticament i seguint l'ordre d'arbres, arbusts i plantes.

ARBRES

Alzina

  És un arbre de fulla perenne (no cau a l'hivern). Podem trobar alzina vera i alzina carrasca. A la nostra comarca però, hi predomina un híbrid  d'aquestes dues espècies.
  L'alzina vera té la fulla més gran, amb els marges molt poc o gens dentats. L'alzina carrasca té unes fulles menudes, molt dentades i sovint aquestes dents acaben en punxa.

web El medi natural del Bages.

  Les alzines que trobarem pel bosc de Sant Joan, com que la majoria són híbrides, tenen fulles amb característiques de les dues espècies d'alzina.
  És un arbre que pot tenir una alçada entre 5 i 20 metres d'alçada. La capçada és ampla i densa.
  L'escorça és d'un color verd grisenc quan és jove, però a mesura que es va envellint s'enfosqueix i, a partir del 15 o 20 anys, comença a esquerdar-se en totes direccions.

Cedida Núria Puértolas.

   La fusta de l'alzina havia estat molt preuada per a fer carbó. Al Bages encara queden restes d'antigues carboneres.
  La fusta de l'alzina és molt valorada per la seva duresa. Ha estat usada tant per a fer eines de camp, com per a fer rodes de carro, com per a l'elaboració de mobles. Els bastoners porten els bastons fets de fusta d'alzina perquè és la que millor resisteix els cops.
  També s'ha utilitzat, gràcies al procés de destil·lació, per a l'adoberia.
  Hi ha un tipus d'alzina (la surera) molt preuada per la seva escorça. Aquesta escorça es pot arrancar de l'arbre, sense malmetre'l aprofitant-se per a la indústria surera. L'escorça, amb el temps, torna a créixer.
  La seva duresa també queda pal·lesa quan es crema. Els alzinars són boscos que costen més de cremar. Fins i tot, quan triem fusta per a la llar de foc podem comprovar el poc temps que triga la fusta de pi a consumir-se i l'estona que dura un tió d'alzina.
  Tant el troc com les branques d'aquest arbre, adquireixen formes bastant tortuoses.

   Les fulles són enteres i dures. Ja hem dit que en podem trobar tant de dentades, com de llises, i la seva llargària també és variable. L'anvers de la fulla és d'un verd intens. El revers és d'un color més grisenc i acostuma a ser bastant pilós.


Cedides Núria Puértolas.

    El fruit de l'alzina és el gla (o aglà). Podem diferenciar els glans dels roures, alzines i garrics per la seva mida, forma i barret.
  Com podem veure a les imatges següents, a les alzines del bosc de Sant Joan podem trobar glans de diferents mides, però tots són més curts que els glans de roure.
  El gla, que neix de color verd pàl·lid, s'anirà enfosquin en madurar i acabarà adquirint un color marró.
  Les cúpules o barret d'aquest fruit són els qui uneixen el fruit amb la branca. Els barrets dels glans d'alzina mostren un aspecte granulós, però suau al tacte.




Cedides Núria Puértolas.


  Curiositats:  En el llenguatge de les flors I'alzina significa forqa, Ilibertat; les fulles signifiquen valentia, valor; les glans signifiquen amargor. Per anomenar quatre coses molt bones, de la millor qualitat, diuen: "Llenya d'alzina, vi de sarment, oli d'oliva i pa de forment". 



Ametller

  Als marges del camí podem trobar alguns ametllers, però són més freqüents en les planes conreades que trobarem cap a les bandes nord i est del bosc.
  El cultiu de l'ametller ha estat tradicionalment associat al cultiu de la vinya.
És un arbre que pot arribar entre els 3 i els 5 metres d'alçada. El seu tronc i branques, quan són joves, acostumen a ser de color de color verd pàl·lid, mentre que en anar madurant va adquirint el característic color grisenc, l'escorç s'esquerda i s'escama.
  Podem trobar dues varietats, el prunus dulcis (ametlles dolces) i l'amygdalus communis (ametlles amargantes)
  Les seves fules, que cauen a l'hivern, tenen forma de llança (lanceolades) són llargues, estretes i punxegudes en el seu extrem. Tenen un color verd intens, els marges dentats i acostumen a tenir entre 7 i 12 centímetres de llargària.


   Les flors apareixen entre febrer i març, abans que les fulles, la qual cosa fa que les darreres gelades de l'hivern les puguin malmetre. Són de color blanc o rosat.
  El fruit de l'ametller és l'ametlla. L'ametlla es troba dins una closca de forma ovalada, igual que el fruit, i recoberta d'una membrana gruixuda i pilosa, de color verd que, en anar madurant el fruit, s'anirà enfosquint i acabarà per assecar-se i obrir-se.


  Hi ha més de 50 varietats d'ametlles, la majoria d'elles comestibles, però també podem trobar les ametlles amargantes el consum de les quals és nociu. 
  
Cedida Núria Puértolas.


  Curiositats: L'ametller és el primer arbre en florir. Ho fa quan les temperatures mínimes no baixen dels 6 graus. A zones més càlides que Sant Vicenç, com ara les Illes o Andalusia, hi ha ametllers que de vegades floreixen ja al mes de desembre.


Auró negre

  L'auró negre és un arbre caducifoli que pot arribar als 12 metres d'alçada. Té una capçada ampla i densa.
  El seu tronc té l'escorça de color gris marronós que, amb el pas dels anys passa de ser llisa a fissurar-se, quedant dividida en petites plaques.
ICHN del Bages


  Les fulles són simples, amb tres lòbuls disposats en angle recte. Fet que el diferencia de l'auró blanc que té les fulles amb 5 lòbuls.  La fulla no és gaire gran, acostuma a mesurar  entre 2 i 6 centímetres tant de llarg com d'ample; l'anvers és de color verd fosc. El revers té un color verd blavenc i té pilositats a l'axil·la dels nervis.
  Aquestes fulles, en arribar la tardor, agafant un color que va del groc al granat donant uns tocs realment bonics pel contrast amb els arbres que l'envolten.


ICHN del Bages

  Floreix entre els mesos de març a maig, al mateix temps que apareixen les fulles.
  Els fruits són disàmares formades per dues nous alades. La canalla en diuen els "helicòpters" perquè a causa de la seva forma, quan el vent les arranca de l'arbre, es desplacen fent giravolts per l'aire. És un sistema de reproducció que permet l'expansió de l'espècie a zones més llunyanes.


ICHN del Bages

  És un arbre que suporta bé la sequera i el fred. Sovint en podem trobar en sols calcaris i creixent entre les roques.
  Els trobarem convivint entre altres espècies d'arbres. Al Bages no s'acostumen a trobar gaires boscos d'aurons. En trobarem però en alguns indrets com ara el balç de Suanya (Manresa) 




Imatges d'aurò blanc a la tardor, al Bosc de Sant Joan.
Cedides Núria Puértolas.



  Curiositats: La seva fusta, de color vermellós, és dura i densa. S'utilitza en fusteria, ebenisteria, torneria i artesania.
  Tot i que no s'acostumen a trobar molts boscos d'auró a la nostra comarca, l'auró és present a la majoria dels nostres boscos. Per aquest motiu la delegació del Bages de la Institució Catalana d'Història Natural (d'on s'ha tret bona part de la informació per a realitzar el present treball) té com a anagrama la fulla trilobulada de l'auró negre.





Codonyer

  El codonyer és un arbre fort que resisteix molt bé les baixes temperatures. Com que no floreix fins a finals d'abril, les flors no han de patir les últimes gelades de l'hivern.
  És un arbre frondós. Les seves fulles, ovalades i enteres cauen a l'hivern.
  El fruit, el codony, és de color groguenc. La seva pell és pilosa, però quan a la tardor madura el fruit, aquesta pilositat es pot desprendre, fregant, i el fruit desprèn la seva fragància característica.




Cedides Núria Puértolas.


  Curiositats: Per a aconseguir perers que facin més peres i de més gran calibre, s'empelten utilitzant com a base un codonyer.
  Antigament ( i encara hi ha qui ho fa) es guardaven codonys entre la roba pel seu agradable aroma.



Figuera

  Trobarem figueres prop del mas i al llarg del camí.
  Tolera bé els canvis de temperatura, però no així les temperatures inferiors a -10º.
  És un arbre, de fulla caduca, que pot arribar fins a 10 metres tot i que les que sovint trobem prop del poble no arriben ni a la meitat d'aquesta alçada, ja que els terrenys secs minven el seu creixement.
  Les fulles són enteres, acostumen a tenir forma palmada i el marge és lleugerament dentat. En podem trobar de 10 a 35 centímetres de llargària. La part de l'anvers és d'un color verd més intens que el del revers. Ambdós costats de la fulla són pilosos però el revers és més suau que l'anvers; aquest té un tacte més aspre.
  La figa és la flor d'aquest arbre. És una flor tancada dins d'un receptacle (siconi). Hi ha flors masculines i flors femenines. Com que les femenines maduren abans que les masculines, la pol·linització no es podria produir espontàniament. Hi ha una vespa (blastophaga  psenes) que pon els seus ous en unes flors femenines destinades a tal fi (les breves). Gràcies a aquesta vespa es produeix la pol·linització.
  Les figues es poden consumir fresques o seques. Les fresques contenen un 20% de sucre, mentre que les seques n'acumulen fins a un 50%.
  El fruit de la figuera doncs, no és pas la figa, sinó les petites llavors que hi trobem a dins.
  Quan trenquem una fulla o arranquem una figa, apareix un suc lletós i enganxós, és el làtex. Aquest làtex ha estat utilitzat des de l'antiguitat com a remei per a les berrugues. 


Cedides Núria Puértolas.

  Curiositats: Sembla ser que si fregues els petits pèls que tenen les fulles de la figuera amb la teva pell, et pot produir una picor força intensa.
  Podem trobar figueres arrelades en les escletxes de roques o de murs de pedra perquè així poden recollir millor l'aigua. Però aquesta característica de la figuera ha fet que més d'un cop sigui la culpable de greus esquerdes i fins i tot enderrocaments de parets d'edificis.

Llorer

  És un arbre de fulla perenne que pot arribar als 10 metres d'alçada.
  Com que prefereix la humitat, és fàcil trobar-lo prop de torrents o en llocs humits.
  Té el troc d'un color grisenc, mentre que les branques joves són de color verd.
  Les fulles, lanceolades, són de color verd intens i brillant a la banda de l'anvers , mentre que del revers el verd és més pàl·lid i mat.
  Neixen de forma alterna al llarg de les branques i són aromàtiques.
  Entre els mesos de març i abril apareixen uns ramets de petites flors blanques als extrems de les branques. Aquestes flors fructifiquen cap a l'octubre. El fruit són unes petites boles negres, com olives petites.
  És un arbre apreciat tant per les seves fulles com per la seva estètica i sovint el podem trobar en zones urbanes.



Cedides Núria Puértolas.

  Les fulles de llorer han estat sempre apreciades com a condiment culinari. També han estat utilitzades en medicina per les seves propietats digestives.
  L'oli essencial que se'n pot extreure és utilitzat en farmàcia com a expectorant, antisèptic i antiespasmòdic.
  Cal però no abusar del llorer a causa del seu efecte tòxic sobre el sistema nerviós. També és poc recomanable per a menors i pe a dones embarassades.


 Curiositats: Segons la mitologia grega, quan el déu Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, va veure que Dafne es convertia en un llorer, va prometre que la corona de llorer seria el símbol de triomf i així tothom la recordaria eternament. 
  A l'antiguitat i l'edat mitjana s'utilitzava aquesta planta per coronar als poetes (el déu Apol·lo portava una corona similar), els artistes i els savis, tradició que té origen en els triomfs romans, on es coronava els generals victoriosos en la seva entrada a la ciutat. 
  Als estudiants que superaven les proves de retòrica se'ls donava una branca de llorer i d'aquí deu derivar el fet d'anomenar-los baccalaureatus (batxiller).


  Des d'un punt de vista simbòlic existia la creença que aquest arbre no podia ser abatut pels rajos, per la qual cosa alguns romans a casa seva tenien unes branques en el moment de la tempesta per no ser atrapats en una descàrrega elèctrica. Ha estat un símbol en triomfs artístics, militars, universitaris i esportius.

Olivera / Ullastre


  L'olivera cultivada, que és la que trobem als camps de conreu, procedeix de l'ullastre (olivera borda).
  L'ullastre és l'arbre que trobarem en diferents punts del bosc de Sant Joan entre pins, roures i alzines. Generalment els trobarem envoltats de llentiscle. Són arbres no cultivats, nascuts d'oliveres no empeltades.
  Fins i tot una olivera cultivada, en deixar abandonada, pot adquirir amb el temps l'aspecte de l'ullastre. Aquesta olivera no treballada, anirà reduint la mida del seu fruit i el tronc no agafarà la típica forma retorçada de l'olivera de cultiu.
  L'olivera, quan és jove, pot tenir l'escorça llisa, d'un color gris clar. Amb el temps li aniran sortint protuberàncies i l'escorça s'anirà clivellant. En canvi el tronc de l'ullastre, des de jove, acostuma a mostrar fissures en l'escorça.
  Les fulles, tant de l'olivera com de l'ullastre, són perennes. Tenen un color verd brillant a l'anvers, mentre que el revers a causa de la seva pilositat adquireix un to grisenc. La pilositat de les fulles té la funció de protegir-les del fred a l'hivern i de la calor a l'estiu. Són fulles enteres, lanceolades (en forma de llança) que poden tenir 2 cm. d'amplada per uns 8 cm. de llarg.

  Cap al més de març comença a florir. Les flors són blanques, molt petites i agrupades en uns petits ramets. Tenen quatre pètals cada una i una forta fragància. Acostumen a obrir-se entre maig i juny.


Imatge: elparapeu.wordpress.com
Imatge: elparapeu.wordpress.com 

  El fruit és l'oliva que, a partir del mes de juny la podem trobar verda i que, a mesura que madura es va enfosquint fins a adquirir el color negre. S'acostuma a fer la recol·lecta entre els mesos de novembre i febrer.

  A part del fruit per a menjar o per a fer oli, des de l'antiguitat s'han utilitzat tant les fulles com els fruits de les oliveres en la medicina.
  Les fulles s'han utilitzat per a fer baixar la pressió arterial, per calmar arítmies i com a diürètiques.
  El fruit s'ha  utilitzat per a fer baixar el colesterol i per a problemes de la pell. 

Curiositats : L'olivera es considerat un arbre sagrat per moltes cultures, principalment en la mitologia grega i romana . Segons Plutarc, els morts es recobrien amb branques d'olivera perquè eren símbol de benedicció i de purificació. Fins i tot es van trobar a la tomba de Tutankhamon. 
 A Europa l'olivera simbolitzava la pau i la victòria .A la Grècia clàssica els guanyadors dels jocs olímpics rebien corones d'olivera. Dins de la tradició màgica medieval és suposava que el fum de la combustió dels ossos de l'oliva apropava els homes a les dones. 

   A la banda de ponent del bosc, prop del mas, podem trobar ullastres que han crescut entre el llentiscle i o bé al costat d'algun pi.

 Olivera tardor.
Olivera tardor. 
Ullastre (olivera borda) 
Ullastre 
Ullastre jove 
Ullastre creixent al costat d'un petit pi. 
Oliveres conreades
Oliveres conreades.
Època collita. 
Tronc olivera conreada.
Imatges del Bosc de Sant Joan.
Cedides Núria Puértolas.

  Pi blanc

    És un dels pins que primer agafen en la repoblació de sols cremats o talats perquè es propaga ràpidament per les seves llavors.
  És un arbre alt, pot arribar als 20 metres, amb capçada de forma cònica i poc densa.
Com que és un arbre de creixement ràpid, el seu tronc sovint és tort, de vegades fins i tot en trobem amb severes inclinacions.




Cedides Núria Puértolas.

  El tronc, rugós en anar madurant, és d'un color grisenc.


Cedida Núria Puértolas.

  Les fulles del pi són aciculars, és a dir, en forma d'agulla. Neixen aparellades i mesuren entre 6 i 12 centímetres de llarg i poc menys d'un mil·límetre d'ample.

  Cada arbre té flors masculines i femenines. Les flors femenines tenen forma de petites pinyes de color rosa violaci, mentre que les flors masculines són uns petits cons agrupats de color groc marronós.


Flor femenina.
Cedida Núria Puértolas.




   









  El fruit d'aquest arbre és la pinya. La pinya del pi blanc té una forma cònica, allargada i és de color marró.
  En obrir-se la pinya les llavors es desprenen, però les pinyes del pi blanc tenen la característica que, de vegades, no s'obren. En aquests casos  la pinya es va envellint, encara suspesa de l'arbre i manté les llavors al seu interior. Podem diferenciar aquestes pinyes perquè són de color gris.
  És un dels recursos de supervivència del pi. En cas d'incendi, aquestes pinyes s'obren i deixen volar les seves llavors.
  Les llavors no són els pinyons que tenen les pinyes del pi pinyer. Les llavors del pi blanc tenen una cobertura molt prima que els permet volar amb el vent i caure en terrenys relativament allunyats de l'arbre.
  A la imatge inferior podem veure una pinya sencera i una pinya cremada, oberta, que ha deixat anar les llavors.


Cedida Núria Puértolas.

  Aquests pins, que arrelen bé en terrenys secs i rocallosos, són els que començaran a donar ombra, a permetre el creixement d'un sotabosc i condicionaran l'espai per permetre l'aparició d'altres arbres com ara els roures i les alzines.






Cedides Núria Puértolas.

Curiositats: antigament, a la porta de les cases on es venia vi, s'hi penjava una branca de pi blanc.
  Com que és un arbre de creixement ràpid, és molt utilitzat en les repoblacions forestals. Però per aquesta mateixa raó la seva fusta és més tova i crema amb més facilitat. Tot i que és usada en fusteria, és considerada de poca qualitat. 
  Uns dels usos més freqüents han estat l'elaboració de caixes i en la indústria paperera.


La processionària

  A part del foc, un dels enemics més ferotges del pi és la processionària.
  Aquesta papallona nocturna, tan bonica, n'és la responsable.


Thaumetopoea pityocampa.
  
  Aquestes papallones ponen els ous en les fulles del pi.

Cedida Núria PUértolas.

  D'aquests ous en surten les larves de la papallona, petites erugues que tenen 5 fases de creixement.
  Comencen essent unes petites erugues verdes, sense pèl i inofensives per, a través de les seves fases de desenvolupament anar adquirint uns colors primer grocs i ataronjats i després marrons i negres. Cada cop amb més pilositat.
  Aquesta pilositat és la que les fa terriblement perilloses per als altres animals. Entre ells, les persones.
  ALERTA! Els pèls d'aquesta eruga són molt urticants.  
  
  Comença a fer els seus nius des del primer estadi, quan encara són unes erugues verdes, amb el cap negre i molt poc piloses, que mesuren aproximadament dos mil·límetres i mig.
  Trien les fulles tendres dels pins. Podem observar que en aquesta zona apareix un entreteixit de fils de seda i les fulles del pi comencen a adquirir un color grisenc.

Cedides Núria Puértolas.

  En el tercer estadi de la larva, l'eruga comença a tenir el seu aspecte més recognoscible. A partir d'aquí va creixent, augmentant la seva perillosa pilositat i es torna cada cop més voraç.

No les toqueu !!!

  Es van alimentant del pi mentre formen els seus nius. Com que cada cop mengen més, sovint es queden sense aliment. Llavors surten dels nius, formant en filera, per anar a la recerca de menjar.
  Aquests desplaçaments en filera, en formació de processió són els que han donat nom a aquests insectes.
  M'havien dit que xafant la primera, les altres perdien el rumb, es desorientaven i acabaven morint. Fa molts anys ho havia fet i funcionava. Últimament he comprovat que o bé han adquirit GPS o s'han espavilat, perquè aquest truc ja no funciona.
  
  En créixer el nombre de nius i d'erugues, van malmetent l'arbre fins acabar sovint matant-lo.
  Les plagues de la processionària són freqüents als boscos del nostre clima. Com que els hiverns són suaus (i ara cada cop més) ni ous, ni larves moren i cada cop es propaguen més.
  Per internet trobareu sistemes per a eradicar aquestes plagues i, sobretot, recomanacions de la protecció que cal tenir per a fer-ho.
  El sistema més usat però, és el de tallar els brots afectats i cremar-los.





Roure

  De roures n'hi ha de diferents espècies. Al Bages, sobretot a la zona sud, predominen el roure martinenc i el roure de fulla petita (o roure valencià). És freqüent que als indrets on hi ha espècies diferents de roure acabin creant híbrids. Aquest és el cas de la majoria de roures que trobem en aquest bosc. Són els roures cerrioides.
  El ROURE CERRIOIDE és un híbrid entre el roure martinenc i el de fulla petita. Una de les característiques d'aquesta espècie, que com tots els roures és de fulla caduca, és que tot i assecar-se les fulles a la tardor, la major part d'elles no cauen de l'arbre i a l'hivern no queden pelats com la resta.

  Podem diferenciar els roures per les seves fulles. Vegem algunes de les espècies:

  El roure pènol (que trobarem només al nord del país o en zones força humides) té unes fulles grans (poden arribar als 15 centímetres) i lobulades. Gairebé no tenen pecíol.
  El roure de fulla gran fa unes fulles lobulades d'uns 8 centímetres i té pecíol.
  El roure martinenc té les fulles lobulades. Quan acaben de néixer, les fulles són peludes per les dues bandes, però a mesura que creixen només conserven la pilositat al revers la qual cosa fa que aquesta banda de la fulla adquireixi un color grisenc.
  En el roure de fulla petita els lòbuls no són arrodonits, sinó que acaben en unes petites punxes que sovint recorden les fulles de l'alzina carrasca, per això en algunes zones de l'Estat espanyol aquest arbre es coneix com a roure-alzina.
  El roure cerrioide, en ser un híbrid entre el martinenc i el de fulla petita, veurem que és un mestissatge de les característiques d'ambdós arbres. Té els lòbuls de les fulles aguts, no obtusos com el roure martinenc ni gairebé punxants com el roure de fulla petita (però regulars com aquest últim), i té les fulles relativament grans (uns 8x5 cm, igual o més grans que el roure martinenc) que sovint romanen tot l'hivern seques a l'arbre (com en el roure de fulla petita) . En néixer, les fulles són piloses per la cara inferior, però després aniran perdent aquesta pilositat.



  Imatges de fulles de roure del bosc de Sant Joan:

 Roure cerrioide
 Roure martinenc.
Cedides Núria Puértolas.

  L'escorça del tronc és fosca i arrugada i, amb el pas dels anys, es va formant esquerdes.

Cedida Núria Puértolas.

  Entre els mesos d'abril i maig comença a florir. Cada arbre té flors masculines i femenines.



  A la tardor comença a fer el fruit. El fruit del roure és el gla (o aglà).Els glans de roure solen amidar entre 1 i 2 centímetres d'amplada per de 2 a 4 de llargada. Estan subjectes a les branques per un petit barret anomenat cúpula.
  La cúpula pot ser més o menys esquamosa depenent del tipus de roure.
  Els glans neixen de color verd i quan han acabat de créixer i comencen a madurar, van adquirint un color marró cada cop més fosc.

Com plantar un roure.
  És una de les llavors que germinen amb més facilitat. Tot sovint, a finals d'hivern i a la primavera, podem veure que els glans que hi ha pel terra del bosc ja han començat a germinar. 
  Els surt una petita cua blanca per la banda oposada al barret. És l'arrel. És molt senzill recollir-los, dur-los a casa i plantar-los en qualsevol test. És preferible enterrar-los de manera que aquest petit apèndix quedi a la banda inferior, però si no ho feu, tampoc passa res perquè ell mateix s'anirà girant per a començar a fer les arrels.
  Veure com al llarg de la primavera comença a créixer un petit plançó amb un parell de fulles. Podeu quedar-vos-el a casa i replantar-lo quan convingui en un lloc més ampli (les arrels necessiten cada cop més espai) o bé podeu replantar-los al bosc a final de l'hivern següent.
  Si els aneu a replantar al bosc, millor els situeu al peu d'un arbre gran, a la zona d'obaga, o bé entre un sotabosc espès. D'aquesta manera quedarà protegit de l'excés de sol, del fred i dels vents.
  Un altre cosa que cal tenir molt en compte quan sortim a voltar per la muntanya, és vigilar on posem els peus i ensenyar la canalla a vigilar quan surtin dels camins. Hi ha molts més brots d'arbres i arbustos dels que pensem i sovint els malmetem per no posar atenció.

Cedida Núria Puértolas.
    
  La gala, també coneguda com agallamacarullaballaruga...
  Algun cop, sobretot la canalla, creu haver vist "glans rodons". Són uns tumors que sovint trobem en els roures, una mena de defensa de genera l'arbre.
  Hi ha un petit insecte himenòpter (andricus coriarius) que té el costum de pondre els seus ous als roures. L'arbre reacciona per a evitar una infecció i genera un teixit en forma de bola per aïllar el perill.
  Si ens fixem, la majoria dels nostres roures en tenen.




  Curiositats: La seva fusta, dura i resistent, era molt apreciada antigament per a construir vaixells.

Server o Servera


  És un arbre que sol créixer en boscos d'arbres caducifolis (com el roure).
  Segons comenten els pagesos del poble, abans en trobaves força pels boscos propers. De fet és una espècie que no es presenta en forma abundant.
  Una mostra d'aquest arbre la trobem davant mateix de la porta de l'escola Puigsoler. A la banda dreta de la pujada (carrer poeta Maragall) en trobem un parell més, però més joves.
  Aquesta zona, actualment urbanitzada, formava part anys enrere del bosc de Sant Joan.
  Prop del mas, a la zona de l'alzinar, hi trobem un altre exemplar.

  El server o servera és un arbre que pertany a la família de les rosàcies. Pot arribar als 20 metres d'alçada.
  Té el tronc rugós, de color grisenc i, amb els anys l'escorça es va clivellant.
  Es distingeix fàcilment per les seves fulles. Se'n diuen fulles imparipinnades, és a dir, són fulles compostes amb un nombre imparell de folíols.


 



  Aquesta és la típica imatge que apareix als llibres de text per a explicar què és una fulla composta i què són els folíols.

  A l'esquerra (a) hi ha una fulla entera. Algunes fulles, com les del roure, són lobulades. Si aquests lòbuls es van acusant cada cop més, acaba formant-se una fulla com la de la imatge b. És una única fula que s'ha anat modificant seguint els seus nervis. Per tant els que podrien semblar petites fulles no són altra cosa que parts d'una mateixa fulla i reben el nom de folíols. La més complexa és la que apareix com a c.


Medi Natural del Bages

  A la imatge superior 5 fulles d'un server. Cadascuna de les fulles està formada per 13 folíols (sempre els trobarem en nombre senar). Hi ha alguns servers que poden arribar a tenir les fulles dividides en 21 folíols.
  Cap a la primavera floreix. Fa unes flors blanques, de 5 pètals, agrupades en petits ramets.
  Els seus fruits, que tenen forma de petites peres de color taronja, es poden collir a finals d'estiu. Són comestibles, però per a poder menjar-los primer cal sotmetre'ls a una altra maduració, fora ja de l'arbre. Normalment es posaven sobre una manta de palla, exposats al sol.
  Abans era freqüent trobar aquesta espècie d'arbre, prop dels masos, entre els altres arbres fruiters.


  Curiositat: en temps del romans, d'aquests fruits es treia el suc i es deixava fermentar. Llavors, un cop fermentat, obtenien una beguda alcohòlica que en deien "cerevisa". D'aquí procedeix el nom català cervesa.




Server prop del mas.





Servers del Bosc de Sant Joan
Cedides Núria Puértolas.




Server al davant de l'escola Puigsoler.
Cedides Núria Puértolas.


Troana

  Al costat del mas hi trobarem troanes plantades al voltant de la casa.
  La troana és un petit arbre que, al llarg de la història, ha estat molt usat per a fer tanques i envoltar vivendes a causa de tenir unes fulles perennes i fer unes petites flors blanques.
  El fruit té forma de petites boles negres, semblants a les olives.

 Cedida Núria Puértolas.
 Cedida Núria Puértolas.

 Blog Vilanovadelcamí
   Blog Vilanovadelcamí
  
Curiositats: És un arbre que procedeix de la Xina. De les seves fulles seques i moltes, s'obté una substància que serveix per a tenyir la roba de color verd oliva. Les branques s'usen per a fer cistells i gàbies.

ARBUSTS I MATOLLS. EL SOTA-BOSC

Aladern fals

  Similar a l'aladern, no pertany a la mateixa família.
  Les fulles neixen oposades, una a cada banda de la tija i a la mateixa alçada (fet que ens ajuda a diferenciar-lo de l'autèntic aladern). Són perennes, ovalades, de color verd més lluent a l'anvers i amb un marcat nervi central.
  Com a curiositat, podem observar que si mirem una fulla a contrallum, observarem que els nervis són translúcids.
 Aquest arbust aguanta molt bé les sequeres de l'estiu i per això s´hi fa molt bé en les nostres contrades.

Cedida Núria Puértolas

 Floreix entre els mesos d'abril i maig. Les flors s'agrupen a les axil·les de les fulles en ramets de petites flors de color verd.
  A la tardor apareix el fruit en forma de petites boles quasi negres.
  Pel bosc de Sant Joan trobarem exemplars que amiden entre 1 i 2 metres d'alçada, però de vegades aquest arbust pot arribar als 5 metres.



    Imatges d'aladern fals al bosc de Sant Joan:










Cedides Núria Puértolas.


Aladern de fulla estreta

  És un arbust de fulla perenne, molt ramificat que pot arribat als dos metres i mig d'alçada.
  L'escorça és grisenca.
  Les fulles tenen forma ovalada molt allargada (oblongo o linear-lanceolades), neixen a les branques en disposició oposada i són lluents.
  És fàcil confondre'l amb l'ullastre (amb qui està emparentat).
  




Ullastre florit                                                                                                       Aladern de fulla estreta florit.

  

  Si ens fixem, veurem que les fulles de l'ullastre són més gruixudes, peludes a la banda del revers i són una mica més estretes a la banda del pecíol.

  Les flors, com a l'aladern fals, també neixen a les axil·les de les fulles, agrupades en petits ramets. Són d'un color blanquinós i molt petites.



Al final de l'estiu a pareix el fruit en forma de petites boles de color negre.













  Les fulles i els fruits tenen propietats astringents i es poden aplicar damunt de les ferides per a guarir-les. També s'ha usat com a antisèptic bucal.

  Curiositats: La fusta de l'aladern de fulla estreta és tan compacta i calòrica, que era molt apreciada per a fer foc, sobretot pels terrissaires.



Cedides Núria Puértolas.

Argelaga
  
  És un d'aquells arbustos que et pot obsequiar amb una bona esgarrinxada si no vas en compte.
  Generalment trobarem exemplar d'entre mig metre i un metre d'alçada, però pot arribar, en alguns casos, als dos metres.
  Fa unes branques rectes, amb moltes espines laterals.
  No fa moltes fulles. Aquestes, petites i de color verd grisenc, són trifolioades (és a dir amb 3 folíols)  amb alguns pèls a la banda del revers. Quan les fulles s'assequen es tornen de color negre abans de caure.
   
  

  Les espines de l'argelaga són estriades i llargues. Quan acaba el temps de la florida, es converteix en un arbust molt poc agradable a causa de les seves branques dures cobertes de llargues espines.
  Floreix entre febrer, març i abril. Les flors, de color groc, es disposen en poms sobre les branques velles. Tenen forma de papallona.
  Els fruit són unes beines allargades i planes d'uns 3 centímetres. Al seu interior hi podem trobar entre 2 i 9 llavors.




L'argelaga a la tardor.
Cedides Núria Puértolas.


  Com a curiositat, saber que les flors d'aquesta planta s'havien utilitzat per a tenir robes i llana de color groc.


Boix

  Tot i que hi ha un munt d'espècies de boix, als Països Catalans només se solen trobar el boix comú i el boix baleàric.
  Al nostre municipi hi trobarem el boix comú.
  És un arbust que acostuma a fer entre 1 i 5 mestres d'alçada.
  Les seves fulles són perennes i dures. Poden amidar entre 1,5 i 3 centímetres de longitud i tenen forma ovalada. A l'anvers són de color verd lluent i al revers d'un verd més grisenc i mat.
  Floreix entre els mesos de març i abril. Les flors blanquinoses, neixen a les axiles de les fulles.
  El fruit són unes petites càpsules que contenen, cadascuna, unes 6 llavors negres i brillants.
  Com que el seu creixement és molt lent, la seva fusta groguenca és molt dura i, per tant, molt preuada.


Cedides Núria Puértolas.


Curiositats: la seva fusta s'usa per a fer els populars gravats al boix, per a fer culleres, instruments de vent, mànecs d'eines de camp, pipes i utensilis molt populars com ara els boixets per a fer puntes de coixí.


Bruc d'hivern

  És un arbust que suporta bé la sequera i el fred. Es troba sobretot en terrenys calcaris i sovint acompanyat del romaní.
  Al bosc de Sant Joan n'hi ha un bon nombre d'exemplars, tant al sotabosc com als marges dels camins.
  És un arbust que pot fer fins al metre i mig d'alçada.
  Les seves fulles són linears i estretes, semblants a les del romaní, però més curtes, clares i tendres. Cobreixen gairebé tota la branca.
  La floració es produeix durant la tardor i l'hivern. Apareixen agrupades als extrems de les branques i tenen forma de petites olletes. Són de color rosat liliaci.
  El fruit és una càpsula molt petita.
  La seva fusta s'usa per a fer mobiliari, eines i per a la construcció.

  Curiositats. Tot i que és una planta mel·lífera, al nostre territori ( a diferència de llocs més nòrdics) les abelles no acostumen a fer una mel només de bruc d'hivern.

  Si bé el bruc no és una planta que destaca per les seves propietats medicinals,sí se li atribueixen efectes beneficiosos en el tractament de les afeccions urinàries. Les tisanes de fulles i flors de bruc han sigut emprades per combatre les infeccions d’orina, com a diürètica per evitar les retencions de líquids, per netejar els ronyons, i per tallar les diarrees, ja que té efectes astringent.





Cedides Núria Puértolas.
Càdec

  Aquest arbust pot portar més d'un embolic a l'hora d'identificar-lo a causa de la seva similitud amb el ginebre i el ginebró.
  Són tres arbusts molt semblants, però si observem les fulles els podrem diferenciar.

  El càdec és un arbre amb aspecte d'arbust. Té unes fulles perennes i lanceolades, llargues i estretes com les del romaní, però a diferència d'aquest, punxen.
  És un arbre molt resistent tant al fred com a la sequera, però prefereix les zones pedregoses i molt assolellades.
  El tronc és de color grisenc i es va clivellant amb els anys. Les branques es van inclinant cap avall.
  La fusta, vermellosa i compacte, tradicionalment s'ha usat per a fer pipes i culleres.
  Pel que fa a les fulles, són les que ens indicaran la diferència amb altres espècies similars. Les fulles del càdec, d'una llargària d'entre 1,5 i 2,5 centímetres i molt estretes i punxants, són de color verd, però a l'anvers (aquí és on trobem la diferència més clara) hi podem distingir dues línies blanques paral·leles. 
  El ginebre només té una línia blanca.




Cedida Núria Puértolas.

  Floreix a la primavera. Té flors masculines i femenines que són petites i pengen en inflorescències separades.


Imatge Jordi Badia.

  Els fruits són unes boles petites (8 o 10 mil·límetres de diàmetre) de color verd. Triguen a madurar tot un any. Llavors van adquirint un color primer rogenc i després marronós. Dins de cadascuna d'aquestes boletes hi trobarem 3 llavors.
  El fruit és molt aromàtic i s'empra per a fer ginebre.


Cedida Núria Puértolas.

  Curiositats: Al Bages, popularment, el càdec també rep el nom de ginebre, tot i no ser-ho. A Rellinars hi ha un indret conegut com El Ginebral. Doncs bé, en primer lloc, una zona amb població de ginebres pot rebre el nom de ginebreda o ginebrar ( no ginebral) i en segon lloc, i això encara és més curiós, en aquesta zona el que trobem són càdecs i no ginebres, per tant, si volguéssim ser precisos, l'hauríem de nomenar El Cadequer.


  



  Cedides Núria Puértolas.

Farigola

  És un matoll de fulla perenne, que no acostuma a arribar al mig metre d'alçada.
  Té les tiges llenyoses i una mica peludes.
  Les fulles són de color verd apagat per l'anvers i d'un color més blanquinós pel revers a causa dels petits pèls blancs que cobreixen la fulla per aquesta banda. Són fulles molt curtes que, amb pecíol i tot, no arriben al centímetre de llargària. De vegades semblen més estretes del que en realitat són a causa que la manca d'aigua provoca que les marges quedin plegats cap al revers.
  Les flors neixen als extrems de les branques, entre els mesos de març a juny. Són de color blanc o rosat.
  És una planta aromàtica molt emprada tant en la cuina com en medicina.

  Curiositats: Els antics egipcis utilitzaven la farigola barrejada amb altres ingredients per embalsamar els morts. 
  A l'antiga Grècia la utilitzaven com a perfum durant els banys i la cremaven com a encens als seus temples creient que la farigola era una font de valor, és per això que també la cremaven davant l'altar dels seus déus. 
  Es pensava que l'extensió de la farigola per Europa va ser gràcies als romans, ja que l'utilitzaven per purificar els espais i per donar una sabor aromàtic al formatge i als licors.       Durant l'Edat Mitjana, es posava sota els coixins per a agafar el son i protegir-se de malsons. En aquest període, les dames brodaven la figura d'aquesta planta en les vestidures dels cavallers i guerrers perquè es considerava que donava valor al portador. 
  La farigola també s'utilitzava com a encens i es posava sobre els fèretres durant el funeral perquè se suposava que assegurava el pas a la pròxima vida.


  Cedida Núria Puértolas.

Foixarda
  Pel marges del bosc, sobretot al costats dels camins trobarem mostres d'aquest petit arbust. Li agrada el terreny sec.
  El que potser ens ajudarà més a identificar aquest petit arbust són les seves fulles. Són ovalades, però acaben en punxa, sovint de forma triangular.
  Antigament, les infusions d'aquestes fulles s'usaven com purgant i com a antiàcid.



  És un dels matolls que floreix més aviat. Quan encara no ha arribat la primavera, a l'extrem de cada tija comencen a aparèixer les primeres flors.



  A la tardor però, la seva imatge és ben diferent.






Cedides Núria Puértolas.

Curiositats: a nivell medicinal s'usa com a purgant, antireumàtica, anti gotosa, anti diabètica i com a antiàcida. 

Garric  

  El garric és un arbust molt similar a l'alzina, però no és massa complicat diferenciar-lo.
  Pot arribar als 2 metres d'alçada, però és molt ramificat.

  Les fulles, perennes,verdes, dures i ovalades, les podrem distingir de seguida perquè les punxes del seu marge són molt més acusades que les de l'alzina. 




Cedida Núria Puértolas.



  Floreix entre els mesos d'abril i maig, però el fruit d'aquestes flors no apareixerà fins a finals d'agost de l'any següent.
  Les flors masculines són menudes, de color groc i apareixen agrupades en petits penjolls.   Les flors femenines són poc visibles i apareixen solitàries.


Flors masculines.
Imatge de Jordi Badia.

    El fruit també ens ajudarà a reconèixer fàcilment aquest arbust. És un gla, com el fruit del roure o de l'alzina, però és ben diferent al dels arbres.
  És molt més curt i menut i el seu barret té les escames en forma de punxes molt marcades.





Imatges de glans (o aglans) de garric.

Cedides Núria Puértolas.

Curiositats: el garric és sovint visitat per uns insectes paràsits coneguts com cotxinilles. D'aquests insectes se n'extreu un suc de color vermell intents (carmesí).
  Aquest tint ha estat molt preuat al llarg de la història. És un colorant natural que es pot aplicar en l'alimentació, el tèxtil, fustes, cosmètica (el vermell dels pintallavis)...
  S'havia usat fins i tot com a forma de pagament de tributs en l'antiguitat. 
  A la cultura precolombina ja existia la tradició de criar aquesta mena d'insectes per aconseguir colorants.
  Actualment però, va caient en desús a causa del seu elevat preu.

Ginesta

  És un arbust alt i recte, que pot arribar fins als tres metres d'alçada.
  La trobarem a les zones més esclarissades del bosc perquè li agrada molt la claror.
  No té massa fulles perquè a les seves branques verdes i cilíndriques és on es produeix la fotosíntesi.
  Les fulles són petites, de color verd oliva i cauen ben aviat.
  Floreix entre els mesos d'abril i juliol. Fa unes flors molt oloroses, grogues i amb forma de papallona, que neixen agrupades al llarg de les tiges.



  El seu fruit és una beina que pot amidar entre 5 i 10 centímetres de llarg, dins la qual es troben les llavors.

  Curiositats: antigament les branques de la ginesta es feien servir per a fer cistells i cordes.
A nivell medicinal,  a les llavors de ginesta se'ls atribueixen propietats diürètiques i purgants.

  Aquest és l'aspecte que ofereix la ginesta a partir de la tardor fins a la nova florida.




Cedides Núria Puértolas.

Llentiscle


  És una de les espècies més abundants en aquest bosc.
  Tot i que és un arbre, que pot arribar als 6 metres d'alçada, el trobarem en forma d'arbust.
  És de fulla perenne. Les fulles són compostes, amb un nombre parell de folíols, per la qual cosa podrem observar que no hi ha un sol folíol al final, sinó una parella.

  Com podem veure a la imatge, els folíols són generalment de color verd lluent, amb un nervi central ben marcat i tenen una forma ovalada el·líptica.


  



Cedida Núria Puértolas.


  Acostuma a florir entre març i maig. Té flors masculines i flors femenines.


  
  Els fruits són unes drupes, petites boletes, que amiden uns 5 mm. de diàmetre. En madurar es van enfosquint fins adquirir un color negre.


Cedida Núria Puértolas.

  Les seves arrels, tot buscant aigua, s'allarguen i ramifiquen podent arribar als 15 metres de llarg.
  La saba del llentiscle és una mena de goma molt aromàtica, anomenada màstic. Antigament s'havia utilitzat com a goma per a mastegar. Avui dia el seu ús més freqüent és per a fer vernissos, aplicacions d'ortodòncia i, a l'illa de Chios, a Grècia, l'usen per a fer un licor (mastika).

  En aquest bosc en trobarem de moltes mides i formes diferents.










Llentiscle al bosc de Sant Joan
Cedides Núria Puértolas.

Curiositats: Amb la resina d'aquest arbust s'elabora el ciment dental i també s'usa per a fer vernís.
Els brots tendres, collits a la primavera, es poden usar, en infusió per a glopejar. Tenen una acció antisèptica i antiinflamatòria que combat la piorrea i la inflamació de les genives. 

Romaní

  És un arbust de fulla perenne que normalment fa un metre d'alçada, tot i que de vegades en podem trobar algun que arriba fins als 2 metres.
  Les fulles del romaní són lanceolades, és a dir en forma de llança. A la part de l'anvers són d'un color verd brillant, mentre que el revers és d'un color blanc grisenc. Neixen de la tija, per parelles, de forma oposada.
  Aquestes fulles són el que més caracteritzen aquest arbust a causa d'unes glàndules que segreguen olis essencials molt aromàtics. Per això són molt apreciades, des de l'antiguitat, i s'usen tant a la cuina, com per a fer remeis o essències aromàtiques.

  Curiositat: Gràcies a les investigacions de Ramon Llull, l'any 1.330, per primer cop es va poder obtenir oli essencial del romaní, per destil·lació.
  Una altra curiositat és que hi ha la creença que el romaní potencia la memòria. Per això, antigament, a la Sorbona, els estudiants prenien infusions de romaní durant l'època d'exàmens.



  Floreix al llarg de tot l'any. Al bosc podem trobar romaní florit qualsevol mes de l'any.
  Les flors són hermafrodites, neixen al final de les petites branques i s'agrupen en petits ramets de 3 a 15 flors. Tenen un color blau liliaci i algun cop en trobarem de blanques.


  Aquest arbust no és gaire exigent a l'hora de triar el terreny. Aguanta bé el fred (no tant les gelades) i les altes temperatures. En podem trobar en diferents tipus de sòls, en zones de clarianes, d'obaga...
  Pels camins del bosc de Sant Joan en podem trobar fins i tot a les parets i amb creixement cap avall.






Cedides Núria Puértolas.
  
  Curiositats: tant seques, com fresques, les fulles de romaní s'han utilitzat des de l'antiguitat com a condiment culinari.
  Les branquetes fresques s'introdueixen en l'oli i en el vinagre per a perfumar-lo.
  Com que té propietats antioxidants, s'utilitza també en la elaboració d'embotits.
  Les flors són molt apreciades per les abelles a l'hora de fer la mel.
  El romaní conté ferro, calci i vitamina B6, per la qual cosa està qualificat com a recurs natural alimentari i s'ha inclòs com a suplement alimentari.
  L'oli essencial que s'extreu del romaní és un anti bactericida, antiviral i antioxidant.
  El fet de contenir vitamina B6 el va convertir en un bon calmant per als nervis usat per als metges àrabs des de l'antiguitat.
  Altres propietats que se li atribueixen són les de combatre l'alopècia, antiinflamatori, millorar la circulació sanguínia, tractar l'asma...
  


PLANTES

  Imatges d'algunes de les espècies de plantes més freqüents al bosc de Sant Joan.


Acant
Agulletes de bruixa



Blet blanc 




 Brots de card marià
Centàurea negra


Crespinell


Dauradella

Dent de lleó
Dichantium ischaemum
Escabiosa 
Esparreguera
Fenàs
Figuera de moro
Fonoll
Herbacol
Heura
Herba de Sant Robert
Lleteresa de camp
Malva
Plantatge de fulla estreta
Ravenissa blanca
Ravenissa groga
Rogeta
Roldor
Vara d'or


  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada