diumenge, 4 de gener de 2015

LES FONTS

  Intentarem fer un recull, poc a poc amb les fonts del municipi i les properes i què han tingut importància en la vida del poble.

  Ordenades alfabèticament.

FONT DE CAL BALET


L'any 1.948, a la revista Castellet, número 27, en Joan Subirana escrivia una ressenya.

FONT DEL CIMENT

  Ubicada sota la balconada. Puja
nt per les escales que van des del final del passeig Pau Casals fins a la pujada del ciment, a la Balconada, la trobem cap al final, a mà dreta.
  Més que una font, que als seus temps donava força aigua, actualment sembla una mena de safareig amagat entre matolls.


Cedides Núria Puértolas.

  La Font de La Costa, amb el renom de Font del Ciment, arrelà durant els anys vint, en construir-se en aquell lloc una indústria de ciment.
  Fou en aquell temps en què Sant Vicenç de Castellet (darreries del segle XIX i principis del XX) no era, ni de bon tros, el que és ara.
  Els veïns no gaudien ni de llum elèctrica, ni d'aigua pública; el poble no posseïa clavegueres i a les cases calien pous morts per a l'evacuació de les aigües fecals i de les latrines.
  Cada casa tenia els seus corrals d'aviram i bèsties d'estable, on no mancaven els seus femers i les seves filtracions residuals que infectaven els pous dels veïns, la qual cosa produïa les freqüents epidèmies de tifus i altres malalties intestinals que flagel·laven la població, ocasionant molt sovint algunes defuncions.
  El Dr. Trias ja ho deia "No begueu aigua dels pous de dins la població sense bullir, que porta bacteris. Aneu a les fonts de muntanya, que encara que algunes no són potables, el seu consum és innocu"...
  I fou aquesta la causa, per la por d'una infecció que, alguns propietaris, pel seu compte, després d'haver-se assegurat de la "potabilitat" de l'aigua de la font de La Costa, concertaren un arrendament amb l'amo del terreny, en Joan Calsina, com també un permís especial de l'Ajuntament per a la conducció del seu líquid element fins als propis domicilis que, per la seva alçada de terreny i sense necessitat de motor de cap mena, l'aigua hi podia arribar.
  I com a nota informativa, segons dades, llevat error o omissió, algunes de les cases que posseïen en la seva cuina aigua de la font de La Costa i que fou racionada pel seu insuficient cabal, foren les següents:
Col·legi de les Germanes Dominiques (carrer Santa Maria).
Josep Jorba (carrer Santa Maria).
Francesc Vall (plaça de la Constitució)
Antoni Jansana (carrer Migdia)
Salvador Vall (carrer Migdia)...
  Les begudes de la Fàbrica de Begudes Carbòniques de Francesc Vall foren elaborades amb l'aigua d'aquesta font, segons cantaven les etiquetes i que, malauradament, ni a la mateixa casa no es conserva cap com a record.
  Les avaries de la esmentada instal·lació s'havien de sufragar entre tots els usuaris. Hi havia un president que exercia les funcions de secretari, de tresorer i de recaptador. Els càrrecs de president i els altres cada any eren renovables. Feien una reunió de tant en tant al cafè Miralles (quan convenia).
  Bé prou que algunes famílies sol·licitaren pertànyer a l'Associació,però l'aigua de la font no donava prou per a admetre més associats. I de les actuals generacions, comptats seran els santvicentins que recordin la conducció de l'aigua de la font de La Costa a algunes cases particulars de la zona baixa del poble...
  Sota la font hi havia un dipòsit, fet d'obra i encobertat, amb un sobreeixidor que anava omplint-se contínuament, mentre la sequera no impedís el seu aflorament.
  I recordo prou bé que a la cantonada de davant de la pastisseria Bach (entre la plaça de l'Ajuntament i el carrer Mestre Aubert), sota la vorera, existien un seguit d'aixetes de pas, cobertes amb una tapa de ferro, on sovint havien de feinejar els dos cuidadors de la instal·lació de l'aigua, els llauners Cullell (pare i fill).

  Aquesta instal·lació va anar decaient per la manca, moltes vegades, d'aigua i per les avaries que sovintejaven. es va acabar per inutilitzar pel fet d'estar totalment deteriorada i perquè a Sant Vicenç, des de l'any 1.915 es va crear un Servei d'Aigües Públiques, que va a càrrec d'una companyia de Barcelona.


FONT DEL ENAMORATS
  Ubicada prop de Les Vives.

FONT DE LA LLEBRE
  A Vallhonesta.

Cedides Núria Puértolas.

FONT DELS OCELLS I FONT PROPERA (Sense nom que li coneguem)

  Ubicades al peu del camí que porta al Castellet.
  Segons ens explica la Rosa Sánchez, es veu que era freqüentada sobretot per la gent que treballava a la zona (Mithans i Parevo; la fàbrica de matalassos, Casacoberta...)
  Diu que s'hi accedia per un camí curt i molt estret.


1.949, gener.
Castellet, número 31.

FONT DEL PIT-ROIG

  Ubicada al costat de Cal Campaner, a Vallhonesta. L'ha muntada en Ricard Gomis, del Centre Excursionista de Sant Vicenç. Comenta que li ha posat aquest nom perquè en aquell indret sempre hi havia un petit pit-roig voltant.


Cedida Núria Puértolas.

FONT DE LA POLA


Cedida Joan Molins.

1.997
Cedida David Bricollé.

FONT SAIOLA

  La font Saiola està ubicada al torrent de Sant Joan, entre els masos de Sant Joan de Dalt i Cal Jepic.

  (Segons escrits d'en Miquel Vila)
  El nom de Saiola li ve d'una gran figuera d'aquesta mena que havia hagut al costat de la font i que hi donava una bon ombra.
  La font Saiola per la seva elevació, la seva fluïdesa i la seva qualitat era, antigament, una aigua ideal per a traspassar a baix al poble, com es va fer amb l'aigua de la font de La Costa (font del Ciment) en una època en que Sant Vicenç estava tan necessitat d'aigua domèstica a causa del pous contaminats de la població que provocaven tifus i infeccions intestinals. Per aquesta raó, mitjançant un tub i gràcies al desnivell, s'hagués pogut conduir l'aigua a domicilis particulars. S'hagués pogut fer baixar, sense necessitat de cap motor, fins més avall de l'església, prop del Cafè Bonavista, on amb una aixeta de molla podria haver força servei i no desaprofitar l'aigua que hi rajava.
  Però no va ser possible una entesa amb la propietària, ni amb el veïnat de les Roques Altes.
  És una deu d'aigua de les anomenades "de clot" i, en èpoques passades estava resguardada per una caseta feta de totxos, quadrada , amb teulada a doble vessant i que amidava 1,8 metres per 1,8 metres de base i 1,72 metres d'alçada. Tenia una porta de mig cos des d'on, amb una corriola, una corda i una gallega, s'obtenia l'aigua. Els veïns que hi tenien accés, tenien una clau per poder obrir la porta i treure l'aigua.
  La font Saiola, ubicada als terrenys del mas de Sant Joan de Dalt, era propietat de Francesca Playà qui en va fer donació al poble amb el compromís que mai no s'atemptaria contra la seva integritat. (No se sap si hi ha cap Acta a l'Ajuntament que pugui donar fe d'aquesta referència).
  La propera font de l'Escletxa també era propietat de Francesca Playà. De fet, anys enrere havia hagut una inscripció que deia "Francisca Playà - Año 1.890).
  Així doncs, en aquells temps, la gent havia d'anar a buscar l'aigua a la ara desapareguda font de la Teula.
  De la font Saiola actualment en resta un dipòsit soterrat, fet d'obra, despulles de l'antiga font on neix un bon cabal d'aigua, que està protegit amb una capa de formigó i una altra, més petita de ferro, d'on  amb un tub de posar i treure i un motoret portable, s'extreu l'aigua que s'utilitza per a regar unes feixes d'uns hortets pròxims.

























1.949, febrer. 
Castellet, número 33
Ressenya de Joan Subirana.

1.950, setembre.
Revista Castellet, número 69.


LA FONT DEL SANTÓ

  Riera de Marganell.



Antònia Casanovas, Vicenç Bach
Carmeta Sobrevals, Josep Bach.


 1.929
La família Bach - Casanovas d'excursió.
Cedida Josep Bach.

 Cedida Xènia Soler.


Cedida Rosa Sánchez.


LA FONT DE LA TEULA

"Tenim una font al poble molt antiga, molt típica, que és la senyora de les fonts de casa nostra, i on ja els nostres avis i besavis anaven a omplir el canteret.
  Moltes vegades, anar a la font era l'excusa, però realment era per defugir del tarannà casolà i fatigós de cada dia, perquè abans, aquella gent pro que tenien pous amb aigua fresca a moltes de les seves cases.
  En altre temps, per Sant Joan s'hi havien celebrat balls i revetlles. Llavors, al costat de la font hi havia dues cases.  
  L'una era la Fassina, antiga casa de licors destil·lats, al costat de la qual estava el camí per on passaven els carros que creuaven el riu (cal recordar que al costat hi havien les fàbriques de Cal Soler i Cal Armengol); en aquesta cas s'hi havien venut refrescs, coques, cacauets i xufles.  
  La font de la teula era el lloc ideal per anar les parelles de festejadors, això sí, acompanyats de les mares, les àvies o les ties, tal com manava el costum de l'època.
  Els dies de festa moltes dones amb les seves criatures, a manca d'altra distracció, anaven a la font de la Teula, a l'Estació a veure passar els trens, a missa, a buscar cargols o.... a jugar al pare carabasser. Així eren les distraccions i passatemps dels nostres avantpassats santvicentins.
  Els homes, en canvi, acostumaven a replegar-se en alguna casa particular i feien la manilla o algun altre joc. Alguns anaven a Cal Gabarrossa, una taverna que hi havia al carrer de l'estació; o a Cal Gimferrer, lloc d'expansió on es servien una mistela i un vi ranci que donava gust de beure.
  Segons anàlisis efectuades en aquesta font, l'aigua no és potable, però en els molts anys que s'ha estat bevent, mai no s'ha sentit a dir que hagi produït cap alteració fisiològica.
  Sempre ha rajat un bon doll d'aigua, tot i que en les canícules de l'estiu algunes vegades ha minvat una mica.
  S'ha comentat si l'aigua ve del riu o del canal, però les anàlisis han demostrat que no és així. Procedeix de les capes freàtiques.
  El problema que ha tingut aquesta font és que el reguerol que va a parar al riu té un desguàs estret i sovint s'omple de brutícia o hi creixen herbes, deixant la zona de la font inundada.  I això fa impossible que la gent pugui accedir a la font.
  És molt natural que, quan el riu baixava molt impetuós, la font de la Teula, així com els horts que hi ha al marge del riu, quedin submergits.  
  En canvi ara (recordem que el text és dels anys vuitanta) per una cagarada d'ocell, hom no pot anar a cercar l'aigua de la font perquè sempre està negada d'aigua. Tal com està ara, amb unes pedres per posar els peus i salvar el bassal, hi ha perill de caure o d'anar a picar de nassos a la mateixa font, amb la trencadissa de la garrafa o càntir inclosa. Una persona d'edat, amb les cames feixugues pels anys, ja no hi pot anar, ja que és perillós de relliscar i caure dins del toll, trencant-se coll i barres.
  50 anys enrere era molt diferent . No hi havia embussos, perquè darrere la paret passava el canal de la fàbrica Armengol i l'aigua de la font anava a parar a aquest canal.
  Fóra recomanable que, en lloc d'anar un home amb una pala a fer pessigolles a la rasa, com s'ha fet alguna vegada, per tal de netejar la conducció al desguàs, anés un pràctic (l'encarregat d'Obres Públiques, per exemple) i fes una prova, amb un tub de goma o plàstic per comprovar si l'aigua de la font té prou pressió per anar enlaire i, si així fos, aleshores amb un tub o canó de ferro, encastat a la paret, aixecar la font, tapar el desguàs actual i aixecant el paviment, posar un desguàs nou.
  Si donés resultat, cosa que sembla factible donat el cabal d'aigua que brolla, tindríem la font arranjada per molts anys."
                                                               Miquel Vila
  Malgrat la tradició de la font i les recomanacions de Miquel Vila, en fer l'ampliació del pont, la font de la Teula va desaparèixer.

LA FONT DE LA TEULA (poema que algú va escriure sobre la font)

Allà per l'any mil set-cents,
un vellet que cultivava
un bocí d'hort, on sembrava
vida i producte a l'ensems.



Berenar a la font de la Teula.
Antonio López i el seu fill.
Aproximadament 1.955.
Cedida Ricard Gomis.

1.951, febrer.
Revista Castellet, número 74.



Cedides Mila Muns.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada