divendres, 18 de juliol de 2014

VEGETACIÓ. BOSC DE RIBERA










EL BOSC DE RIBERA
Com el seu nom indica, és el bosc que trobem als marges dels rius i rieres.
És un tipus de bosc força productiu perquè no li falta l’aigua. A més, els rius arrosseguen sediments al llarg del seu curs i els van dipositant als marges.

Les terrasses fluvials són terrenys enriquits amb els llims que el riu ha deixat després d’una crescuda i per això són terres molt profitoses per al cultiu. De la mateixa manera, a les ribes dels rius, no falten els nutrients ni l’aigua.
Aquesta és la raó de què la vegetació de la ribera sigui densa i els seus arbres creixin millor, podent arribar als 20 metres d’alçada.
Una altra particularitat d’aquests boscos és que, pel fet d’estar habituats a l’aigua, suporten molt bé les crescudes dels rius.
Aquí, al poble, hem conegut fortes crescudes del riu Llobregat. Després d’uns dies de pluges abundants, l’aigua que baixa del Cardener i del Llobregat inunda els marges del riu i els arbres sembla que surtin de dins del riu.
Si l’aigua no remetés i tornés al seu cabal, la fusta des arbres s’acabaria podrint i els arbres caurien. Però això no passa mai i, al cap de pocs dies, podem veure com reapareixen les terres que havien quedat colgades per la crescuda del riu.
Ara bé, en retirar-se, l’aigua ja ha deixat tot de llims carregats amb nutrients que alimentaran les ribes.







Un altre aspecte a tenir en compte és la filtració de l’aigua. El subsòl dels marges del riu conté molta aigua, però a mesura que ens allunyem del riu, l’aigua arriba en menor quantitat. És per això que els arbres que necessiten més aigua, com ara el salze blanc o el vern els trobarem sempre a ran de l’aigua, mentre que d’altres com el pollancre, l’àlber o el freixe poden  viure en llocs on la profunditat de l’aigua freàtica ( l’aigua que corre pel subsòl) és més profunda.

ELS HORTS
La causa de què no trobem molts boscos de ribera és l’acció humana. Ja hem dit que els marges fluvials són rics en aigua i en nutrients, per això  les ribes dels rius i rieres són terrenys molt bons per al cultiu del regadiu: bona terra i aigua dolça per a regar. Alguns boscos de ribera s’han sacrificat per afavorir l’agricultura i d’altres per plantar arbres de crescuda ràpida que proporcionen fusta.
Els boscos de ribera són un refugi frecs i humit per a molts animals, protegeixen els marges dels rius, enriqueixen el terreny, augmenten la producció d’oxigen... Tenen una funció molt important i cal preservar-los.

EL PASSEIG DEL RIU
A Sant Vicenç tenim la sort de poder gaudir de passejades per aquesta mena de boscos. Es van fer dos camins a banda i banda del riu per a poder passejar.


Riba dreta del Llobregat.
De Sant Vicenç a Castellbell.

Actualment només un d'ells és transitable. La vegetació d'aquesta mena de boscos es refà de seguida i, si el camí no és gaire transitat i no se'n té cura, aviat quedarà colgat per la vegetació. Això és el que ha passat amb el marge esquerre del riu (des d'on havia la antiga font de la Teula cap avall).
El marge dret, amb un accés al costat de l'entrada del pont, trobem la rampa que ens du al camí.
LES FÀBRIQUES
Pel camí tenim una perspectiva diferent del poble i de la seva industrialització:

L'antiga fàbrica Armengol (la fabriqueta) queda a la banda nord del pont; Cal Soler, també a tocar del pont, però a la banda sud; Cal Balet, després del pavelló; passat el meandre de Cal Balet entrem ja al terme municipal de Castellbell i al cap d'uns pocs metres, després de passar per sota del pont del Ferrocarrils Catalans, arribarem a Can Serra.

Cal Armengol. (la fabriqueta)
Cedida Santi Comas.

Cal Soler
Cedida Núria Puértolas.

Cal Balet.
Cedida Núria Puértolas.

Can Serra.
Cedida Núria Puértolas.

  
  ELS CANYISSARS
   CANYA (Arundo donax L.)
   Al llarg de tot el marge del riu, trobarem canyissars.
   Són plantes de tiges llargues, lleugeres, resistents i molt rectes que creixen amb molt més rapidesa que qualsevol altra planta del país. Aquestes tiges són les anomenades canyes.
  Tot i que sembli mentida, és una planta estèril. La seva regeneració, que pot arribar a ser realment invasiva, es deu a la rebrotada subterrània dels seus rizomes.



Un dels molts canyissars, sota el pont.

Canyissar, ja sec, davant de Cal Balet.

Les canyes flanquejant el camí.

  A la tija de les canyes, que no té escorça, hi trobarem els nusos. En els nusos superiors neixen les gemmes que es desenvoluparan en branques.
  Les fulles d'aquestes plantes neixen embolicant la tija, tenen forma allargada i, generalment, acabada en punxa.



  Les flors són els plomalls que podem veure, a la primavera, en tots els canyissars. Consten d'un eix central del qual en van sortint d'altres, en forma arraïmada.


  Aquestes flors no sempre fan fruit, però quan en fan, dels seus grans es pot fer farina d'alta qualitat.


  ELS ARBRES
  
EL POLLANCRE (Populus nigra) .
  És un arbre molt abundant al nostre país, per això podem trobar que es coneix amb molts noms diferents. Només al llibre d'en Francesc Masclans, ja en trobem 17 de diferents:  arbre poll, poll, poll negre, poll bordissot, polla borda, pollancre, pollanc, pollanca, xop, clop, clum, copla, cople, glop, om de riu, mudella i almudella.
  Donant la benvinguda al poble, als costats del pont, hi trobem uns grans pollancres.














És un arbre caducifoli, amb una capçada ampla i irregular. Però també hi ha la varietat de pollancre itàlic que fa una capçada molt més allargassada. 
El tronc de l’arbre comença essent bastant recte, però amb els anys va prenent una forma més sinuosa. Les branques neixen sovint des de la part baixa del tronc; de joves tenen un color groc marronós, però en anar madurant es tornen d’un gris verdós.
La seva fusta és lleugera, tova i molt elàstica. S’utilitza per a fer pasta de paper, per a fer escuradents, per a fer caixes d’embalar...
L’escorça del pollancre jove és llisa i de color gris. A mesura que l’arbre es va envellint, apareixen unes clivelles verticals i l’escorça es va enfosquint i arrugant.

 Branques joves.
Tronc adult.

 Les fulles, caduques, són de color verd per les dues cares (més brillant en l’anvers), tenen una forma bastant triangular i algunes vegades romboide. Els marges són una mica serrats. A la tardor el verd de les fulles passa a ser d’un groc intens.

Detall de les fulles del primer pollancre que trobem a l'entrada del pont.

Té flors masculines i femenines. Les masculines són més curtes i de color vermellós o negre, mentre que les femenines són més llargues i de color verd. 

 
 

Els fruits neixen en unes càpsules de color verd, de forma oval que s’agrupen formant raïms. Quan aquestes càpsules maduren, s’obren i alliberen la llavor. 



Aquesta llavor, tot i ser molt petita, la trobem de seguida, només mirar l’arbre, perquè té uns llargs pèl cotonosos.
Per això, a la primavera, sembla que algú s’hagi entretingut a penjar trossos de cotó escampats per tot l’arbre.
El vent s’emporta aquestes lleugeres llavors i així s’escampen. Per això, al cap d’uns dies el terra de la ribera queda tot emblanquinat.


Al carrer Eduard Peña, abans hi havia tot de pollancres plantats a la vorera. Els van haver de tallar perquè quan el fruit es desprenia de l’arbre i era arrossegat pel vent, no només cobria tot el terra de la carretera, sinó que fins i tot es feia difícil caminar o conduir i s’escolaven per tot arreu.
És una mena d’arbre que creix molt ràpidament, però no acostuma a viure més de 100 anys. Els pollancres que trobem als marges el Llobregat són relativament joves. 
 Al costat de l’ambulatori però, podreu trobar algun vell pollancre amb un tronc molt ample i l’escorça ben esquerdada. Són dels més bonics que tenim al poble.


L'ALBER (Populus alba)

També conegut com   àlberàlber blancpollancre blancàlber platejat.
És un arbre de la família dels pollancres. Té un creixement molt ràpid i pot arribar a mesurar 30 metres d’alçada i 10 metres de diàmetre. La seva capçada és ampla i irregular.
  És un arbre de ribera. No necessita un sòl massa fèrtil per a créixer, però sí que necessita força aigua. L’aigua l’absorbeix de les capes freàtiques.
  És dioic, és a dir, que té exemplars masculins i exemplars femenins.
  Una altra de les seves característiques és la seva gran resistència al fred. S’han trobat àlbers en zones que arriben als 40 graus sota zero.    
                                                                  
 Un dels joves àlbers que hi ha a l'entrada del poble.

Igual que el pollancre, fa flors femenines i flors masculines:


La flor femenina, més llarga que la masculina, té un color entre groc i verd (la de la imatge ja està a punt d'alliberar els fruits). Les flors masculines són grans i vermelloses.
Els fruits són unes càpsules ovalades que, en obrir-se, deixen anar les llavors recobertes per un plomall de pèls llargs i de tacte sedós.

 L’escorça és diferent a la del pollancre. Així com en el pollancre apareixen clivelles verticals, en l’àlber són en forma de diamant. Sembla com si algú s’hi hagués entretingut a fer-ne dibuixos:


Els arbres joves tenen l’escorça de color gris blanquinós, però en fer-se vells, l’escorça es va enfosquint i esquerdant.
Les branques noves neixen verdes i peludes.

Les seves fulles són caduques, tenen forma ovalada, amb lòbuls irregulars i marges una mica dentats. Tenen un pecíol força llarg.
Les fulles neixen amb un color gris blanc, bastant arrodonides i poc lobulades. A més, són peludes per les dues bandes. En fer-se grans, l’anvers es va tornant de color verd lluent i perd els pèls.
Aquest potser el tret més característic de l'àlber. Tot i ser molt semblant al pollancre, en tenir el revers de les seves fulles és de color blanquinós, en un dia ventós, l’arbre va canviant de color segons la posició de les fulles.



 

      Revers i anvers de les fulles. 


 Detall de l'àlber del costat del riu.

EL FREIXE DE FULLA PETITA (Fraxinus angustifolia)

També conegut, en català, com freixe, fleix, freixe mascle i estanca-sang.
És un arbre que no sol superar els 20 metres d’alçada. La seva capçada és ampla i té forma d’una cúpula, més o menys allargada.
Prefereix els sòls humits i profunds. Té un creixement ràpid i no sol viure més de 150 anys.
La seva fusta és molt preuada en ebenisteria perquè és molt dura i elàstica. Té un color groc rosat.
Antigament es feien carruatges amb la fusta del freixe.
Al costat del pont i al llarg del passeig podem trobar alguns exemplars joves.

Poc més avall de Cal Soler.

El tronc de l'arbre madur és ample i ferm i la seva escorça és tota clivellada. 



És un arbre valorat en medicina perquè tant les arrels, com l’escorça, com les fulles tenen propietats guaridores per al reuma, l’artritis, la gota... a més de ser laxants, diürètiques i fer baixar la febre.
La fusta del freixe és molt dura i elàstica. S'utilitza en ebenisteria i en torneria.

Les flors del freixe apareixen abans que les fulles, la qual cosa vol dir que la floració de l’arbre és dóna cap a finals de febrer o principis de març.







Les flors neixen quasi enganxades a la branca. Són d’un color violeta i tenen forma com de petites pinyes. Quan s’obre la flor, apareix un fruit llarg i verd que conté la llavor. Aquest fruit té un pericarp membranós que va creixent i pren forma de petites ales.
Les llavors s’arraïmen en grans quantitats. Tant és així que, de vegades, el seu color verd predonima sobre les fulles de l’arbre.


                 Flor del freixe                                                                              Flor oberta.

 Les flors són petites i de color porpra primer, per anar tornant-se de color groguenc quan s'obre. Apareixen abans de sortir les fulles.
Els fruits estan coberts per una mena de beina amb forma d'ala. La canalla en diuen "helicòpters" perquè quan el vent els fa volar, fan una mena de tirabuixons a l'aire. Quan són tendres són d'un color entre verd i groc; quan s'assequen es tornen de color marró.
Llavors.
.
Les fulles del freixe són caduques i compostes. És a dir, la fulla es divideix en 5, 7 o 9 folíols més o menys dentats. Sempre és un número senar perquè es divideixen per parelles i sempre hi ha un folíol a l’extrem. Així doncs, l'aspecte d'una fulla de freixe és el d'aquest dibuix.
Fulla i fruit de freixe.

 Detall de les fulles del freixe
del passeig del riu.

Abans les fulles s'usaven com a farratge per al bestiar. 

EL SALZE BLANC (Salix alba)

Com la resta de salzes, és un arbre dioic, és a dir, amb exemplars masculins i exemplars femenins.
Es diferencia dels altres salzes perquè el revers de les seves fulles és d'un color més clar que l'anvers i perquè quan fan la flor, al mes de maig, encara no han sortit les fulles de l’arbre i té l’aspecte de ser un arbre tot blanc. És un arbre que necessita molta aigua i per això el trobarem molt proper als rius o rieres.
Pot mesurar entre els 6 i els 25 metres.

Aspecte del salze blanc (femení), tot florit, abans de treure les fulles.

Fa unes flors blanques que neixen abans que les fulles i donen aquest aspecte blanquinós a l'arbre.




Les blanques flors, donaran els fruits:


Les fulles, caduques, són allargades, amb un marcat nervi central. L’anvers és de color verd i el revers és pilós, d’un color grisenc clar que dóna la tonalitat grisa a la copa de l’arbre.




La branca tendra d’aquest arbre és el vímet. Des de fa molts anys s’han conreat aquests arbres per aprofitar aquest material que s’usa molt per a fer, sobre tot, cistelleria.
L’escorça, d’un color grisenc, amb els anys es va clivellant i té un aspecte com esquerdat. Té uns principis actius, que es coneixen des del temps de la cultura grega i que s’utilitzen en medicina per a baixar la febre, com a antiinflamatori i com analgèsic, amb els que es fa la coneguda “aspirina”.
Té unes llargues arrels que el fixen molt bé al terra evitant que se l’enduguin les riuades, però al mateix temps, aquestes arrels subjecten la terra dels marges on es troba l’arbre.

L'OM (Ulmus minor)
També conegut com omaumiserumolm o orm.
Als boscos de les rieres que solen portar poca aigua a l’estiu, en lloc de salzes o verns, solem trobar l’om. És un dels arbres de ribera que menys aigua necessita.
Al lloc on més arbres d'aquesta espècie podem trobar, a la riba del Llobregat, és el passeig que hi ha entre la torre del Breny i l'antiga fàbrica de Sant Jaume. Al tram, on generalment s'agrupen els pescadors, hi ha un bon nombre d'exemplars.

És un arbre que arriba als 30 metres d’alçada, amb una capçada ovoide i irregular.


  Sota el pont, començant el passeig del riu, n'hi ha un.



Però l’om té un gran enemic: la grafiosi.
Hi ha una mena de petits escarabats que porten aquest fong fins als arbres. El fong s’hi instal·la i, com que impedeix la circulació de la saba bruta i desprèn toxines, aviat pot acabar amb tota la part visible de l’arbre. Les arrels no queden afectades i per això, al cap d’un temps, poden rebrotar i neixen nous arbres.

Aquesta és la raó per la que quasi tots els oms que trobem a la comarca són relativament joves.
S’ha començat a plantar una varietat d’om que no es veu afectada per aquests fongs: l’om siberià.

El tronc de l’om sol ser força recte. L’escorça d’un om jove és de color marró grisenc i força llisa, però a mesura que l’arbre es va envellint es torna negrosa i es va fisurant tota.   


Les flors són menudes i s’assemblen a les del freixe. Es troben agrupades i són d’un color vermell porpra. Neixen entre febrer i abril, abans no surtin les primeres fulles de l’arbre.


Té fulles simples i caduques, de forma ovalada o el·líptica, amb un marge doblement dentat i acaben allargant la punxa.
El naixement de la fulla no és totalment simètric.


Els fruits, neixen i maduren al llarg del mes d’abril. Són una mena de petites bossetes (fan entre 1 i 2 centímetres) bastant planes i la llavor es troba a la part propera al peduncle.


EL VERN (Alnus glutinosa)

Conegut també com arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter.
És un arbre que necessita molta humitat per poder viure, per això és freqüent trobar-lo als marges de rius i de rieres.
La seva fusta és molt preuada perquè suporta bé el fet d’estar submergida dins l’aigua, per això a ciutats com Venècia o Amsterdam on molts dels seus carrers són canals, l’utilitzen per a fer els puntals que van clavats dins l’aigua. També s’hi fan esclops.



És un arbre caducifoli, és a dir que a l’hivern perd les seves  fulles. Pot arribar a fer uns 20 metres d’alçada. El seu tronc és recte i l’escorça llisa. La seva capçada és ampla i arrodonida.
Les fulles, d’un color verd lluent són enganxoses, sobre tot quan són joves. Tenen una forma ovalada, els nervis són molt visibles i els seus marges són dentats.












Floreix a la primavera i fa dues menes de flors: les masculines són petites i blanques, s’arraïmen en forma de petits cilindre; i les femenines que són més menudes i tenen una forma ovalada.


                             

Flor femenina.                                                                                        Flor masculina.

Les flors femenines, un cop fructificades, seran el fruit de l’arbre. Aquest fruit sembla una petita pinya. A la tardor s’obren les escames que el protegeixen. El fruit, en caure, com que té unes petites ales, pot ser desplaçat pel vent i arribar a llocs relativament allunyats de l’arbre.
                                                                                                                             
Flors femenines després d'haver alliberat el fruit.
                                                      
La seva fusta, blanca quan s’acaba de tallar, es va tornant de color vermellós. Aquest fet ha estat una de les causes que la mitologia dels països nòrdics atribuís a aquests arbres tot un seguit de propietats sobrenaturals. Deien que passava de blanc a vermell, prenent el color de la sang i per això creien que era l’arbre que representava la resurrecció.
Aquesta fusta també s’utilitza per a fumar menjar, sobre tot peixos, com ara el salmó.
Les seves arrels desprenen molts nutrient i fertilitzen el sòl. Aquest és el motiu pel qual el vern s’ha utilitzar per a replantar terrenys pobres i, d’aquesta manera, aconseguir que es vagin enriquint.
Se li atribueixen propietat sanadores. Quan tens els peus molt cansats, després d’haver caminat  molta estona, diuen que si poses unes fulles de vern entre els teus peus i els mitjons i després et tornes a calçar les sabates, notaràs un gran alleujament.

ALTRES
A parts d'aquests que són els típics arbres de ribera, en podem trobar d'altres.
Per exemple, només fer la baixada que va de la carretera al passeig del riu, sota el pont, trobarem una  figuera que sembla amagar-se.
Figuera.

  Al llarg del camí hi ha algun roure.


 Un pi pinyoner tot despistat.

I alguns fruiters prop dels horts o d'antics i coneguts establiments. (pruneres, presseguers, perers, ametllers...)



Pruneres.
Pereres. 
Ametllers.
Presseguers.

  A part dels arbres, al passeig del riu podem trobar també diferents arbusts, plantes i espigues.

EL SOTABOSC DEL BOSC DE RIBERA

L'ARÇ BLANC (Crataegus monogyna)
 L'arç blanc es coneix també pels noms d'espinalb o espinal, espí blanc, o simplement espí, cirerer o cirerer de pastor, gargaller, ram de Sant Pere entre altres.
Tot i ser un arbust, pot arribar als 10 metres d'alçada. Generalment però no passa dels 5 metres. Els que trobem a la riba del riu, acostumen a fer entre 1 i 2 metres.
No és pròpiament un arbust propi del bosc de ribera. En podem trobar molts pel voltant del poble, al camí de Vallhonesta, per exemple, n'hi ha bastants.
És un arbust espinós, amb fulles petites i molt lobulades,l'anvers té un color verd més intents que el revers.


A l'alçada de Cal Balet.
    Les flors, de color blanc, donen nom a aquesta mena d'arç. Neixen agrupades en petit poms quan arriba la primavera.


 Flors.

Fruits.
  Una de les propietats que més ha donat a conèixer aquest arbust és la de fer baixar la tensió arterial. El seu ús és freqüent en els laboratoris farmacèutics. També se li atribueixen propietats com a sedant, diürètic i relaxant muscular. Però cal tenir en compte que algunes persones després d'ingerir-ho han tingut reaccions adverses.

SANGUINYOL (Cornus sanguinea)

És un arbust que podem trobar tant al bosc de ribera, com a bardisses, rouredes... Deu el seu nom al color granat de les seves tiges i el de les fulles abans de caure a la tardor.
Abans s'usava sovint per a extreure el colorant vermell.
Les branques i el tronc, un cop madurs perden el color vermellós i es tornen una fusta blanquinosa i dura amb la que, antigament, es feien els mànecs de les eines.

Arran del riu podem trobar exemplars com aquest.

Fa moltes flors que són petites i blanques i s'agrupen en petits rams. Floreix entre maig i juny.



Els fruits són unes petites boles de color negre lluent. Maduren al mes d'agost. Són molt amargants i es consideren verinosos. Són emètics (provoquen vòmits). Tot i així, antigament s'havien usat com a astringents i antipirètics.




   L'ESBARZER  (Rubus ulmifolius)
  
  També conegut com abatzer, arça, romeguer o romeguera.

  No és que sigui un arbust propi del bosc de ribera pròpiament. S'hauria d'encabir en el grup de la vegetació de bardisses. L'esbarzer el podem trobar a molts llocs pel voltant del poble, un d'ells és el passeig del riu.
  És un arbust sarmentós, amb unes tiges llargues, fortes i anguloses que s'arquegen a mesura que van creixent. Però una de les coses que més el caracteritzen i per la qual tothom el coneixem, són les punxes que té al llarg de les tiges. Aquestes punxes, que tenen la forma d'una petita falç, són la causa d'un munt d'esgarrinxades a la roba i esgarrapades arreu del cos d'aquells que no van gaire a l'aguait.
Les tiges noves són de color granatós i creixen molt de pressa. El fet que s'arquegin és degut a què tenen la capacitat d'arribar fins a terra, arrelar i brotar de nou.














Un dels molts esbarzers que podem trobar pel camí.

  Les seves fulles no cauen totes a l'hivern. Algunes romanen a l'arbust. Són fulles compostes que tenen entre 3 i 5 folíols cadascuna; de color verd fosc i llises en l'anvers i d'un color més clar en el revers. Aquest color més clar és degut a uns petits pèls blancs.  Si observem la fulla, veurem que els dos primers folíols són més menuts i s'orienten cap al darrere i que el folíol terminal és el més gran. De manera que si uníssim els 5 folíols tindríem una fulla sencera amb una forma que recordaria el palmell d'una mà..


Fulles de cinc folíols cadascuna.

  Les flors, que neixen a final de la primavera o principi d'estiu, poden ser blanques o rosades i s'agrupen en petits ramets. Atrauen molt les abelles per a fer la mel.


  Els fruits, les móres, tenen una forma molt característica. Són tot de petites boletes agrupades. Neixen de color verd, van adquirint després un to vermell per arribar al color porpra fosc quan ja són madurs. Són una bona excusa per a endolcir les passejades.


  Les fulles de l'esbarzer s'han utilitzat des de fa molt de temps, en coccions per les seves propietats antidiarreiques. Les flors són aprofitades per les abelles per a elaborar la mel. Els fruits s'usen per a confitures i pastissos.

   EL GARRIC (Quercus coccifera)

    És conegut amb una gran varietat de noms: 
     Coscoll i els seus derivats coscoll roig, coscoll roger, coscó o cuscó, coscona, coscolla.
     Garriga i els seus derivats; garritx, garriga, garriguella, garroll, garrulla, garric roig,
     Grana i els seus derivats; grana d'escarlata, graneta, grana vermelló,.
     Alzina ravell
  És una planta molt semblant a l'alzina, però és un arbust. Es troba sovint al sotabosc de rouredes i alzinars.
  Molt ramificat, el garric pot arribar als 2 metres d'alçada. S'acostuma a trobar en terrenys pobres, de sòl calcari i pedregós.
  Tot sovint el podem trobar al peu de roures.
  Al passeig del riu, el garric creix fins i tot entre els canyissars, com es pot veure a la imatge inferior.


  Detalls del mateix arbust:



  Les seves fulles són d'un color verd intents per l'anvers i d'un color més grisenc pel revers; dures i amb els marges punxants. Igual que l'alzina, aquest arbust no perd les fulles a l'hivern.
  Floreix entre abril i maig i té flors masculines i femenines. Les flors masculines són menudes, de color groc i estan agrupades en penjolls. Les flors femenines són poc visibles i solitàries.
  Fructifica el mes d'agost. El seu fruit és el gla o aglà. És una de les característiques que ens ajudarà a diferenciar-lo de les alzines perquè és molt més arrodonit i menut que el gla de l'alzina. El seu peduncle és molt curt i la cúpula que el sosté té escames rígides i penjants.
  A la primera imatge, el gla del garric, amb una cúpula que cobreix la major part del fruit i que és eriçada. A la segona imatge, el gla de l'alzina, més gran i allargassat, té una cúpula molt més petita.

     
  

  L'HEURA (Hedera helix)
  Coneguda també com hedra, hedrera, heurera, gedra o heures.
  És una planta enfiladissa que pot arribar a viure fins a 500 anys. És pròpia de zones humides i per tant la podem trobar tant als boscos de ribera com en qualsevol zona humida (prop de torrents, roure i oms) i, preferentment, d'obaga.
  A la banda dreta del passeig del riu podem veure heures enfilant-se per roures o es campant-se pel sotabosc en les zones més obagues.


    Aquesta liana de fulla persistent i lluent, s'arrapa fortament als troncs, roques o murs on creix. De les seves tiges, a part de les fulles, neixen de tant en tant unes arrels agrupades que s'adhereixen fortament al seu suport.
  Popularment es diu que les heures poden arribar a "ofegar" els arbres, però no són plantes paràsites que penetrin en els teixits vius de l'arbre. En tot cas la pugna entre l'arbre i l'heura que l'envolta és per aconseguir llum, aigua o els nutrient minerals.
  Altra cosa és quan les heures es fan o es planten prop de les vivendes. Sobretot cal tenir curar en les teulades perquè les arrels de la planta, en créixer, poder partir o desenganxar les teules.

  Les fulles de les heures poden variar segons el seu emplaçament. En l'heura de la imatge superior, les branques enfiladisses amb arrels curtes i fortes fan unes fulles de limbe palmat.


  Quan les branques no estan fixades en cap superfície i reben més lluny, les fulles neixen amb forma ovalada o de rombe. En aquestes branques veurem que és on neixen les flors.


  Les flors de l'heura són d'un color groc verdós, els fruits són unes petites boles verdes agrupades que, en madurar, adquiriran un color negre.


  GATELL (Salix cinerea ssp. oleifolia)

  Pot créixer fins a ser un petit arbre, però generalment el trobem en forma d'arbust. Pertany a la família des salzes. És molt comú en les zones properes a rius, rieres  torrents i fonts.


  Hi ha gatells mascles i gatells femelles. Ambdós arbusts floreixen al febrer, abans que surtin les fulles. Les flors tenen una forma ovalada i un tacte molt suau a causa d'estar cobertes per una pilositat blanca.
Justament el nom de "gatell" els ve perquè aquestes flors recorden el pèl d'un petit gat blanc.

A l'esquerra, la flor d'un gatell masculí.  A la dreta la flor d'un gatell femení al mes de maig, quan ja han sortit les fulles i el fruit allibera les llavors. A la imatge es pot observar les llavors recobertes de la característica pilositat blanca que dóna nom a la planta.

  Les fulles són ovalades, verdes en l'anvers i d'un to blavós o gris en el revers. Aquest to grisenc del revers de la fulla dóna nom a la planta en castellà (sauce ceniciento).



  XICÒRIA (Cichorium intybus)

    Coneguda també com cama-roja, mastegueres, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, camarotja, xicoia, xicoina, escarola borda, màstec bord o màsterecs.
  És una planta herbàcia, peluda que pot arribar a un metre d'alçada. Acostuma a néixer prop dels camins i en terrenys calcaris.
  Les tiges són robustes i es ramifiquen de forma ascendent.
  Les fulles, a la base de la planta, apareixen en forma de roseta al voltant de la tija. Les fulles superiors apareixen, generalment, al costat d'una flor.


  Les flors acostumen a aparèixer entre juliol i agost, tot i que al juny ja podem començar a veure moltes d'aquestes plantes florides. Són flors d'un color blavós i tenen com a particularitat no només que s'obren únicament quan els toca el sol, sinó que van seguint la seva trajectòria.
  Als marges del passeig del riu podem trobar molts exemplars, de vegades, com a la imatge inferior, barrejats amb d'altres plantes. (en aquest cas, dent de lleó).



  L'arrel d'aquesta planta s'ha utilitzat per a endolcir el cafè i també en amanides. Sembla ser que el seu consum habitual en amanides és ideal per a mantenir el fetge sa i equilibrar el sistema nerviós. També se'n poden infusions. Si es prenen abans de menjar, augmenten la gana; i si es prenen havent menjat, ajuden a pair.
  Cal tenir en compte però, que NO haurien de consumir-ne persones que tinguin tendència a fer pedres de ronyó, la pressió arterial molt baixa, tendència a sofrir anèmies o úlcera gastro-duodenal.
  Al segle XVII l'arrel assecada primer i després torrada de la xicòria s'usava per a fer infusions. Al temps de postguerra aquestes infusions s'usaven com a substitutiu del cafè, aliment que escassejava.
  
  Pel que fa a la cuina, es poden preparar diferents plats calents. Hi ha una varietat d'aquesta planta que es cultiva i cada cop és més comú el seu ús en amanides. Es tracta de la varietat de xicòria "radicchio".



LES MALVES  (Malva Sylvestris)

  La malva és una herba que acostuma a créixer en solars abandonats, a les vores del camins o prop de les cases de pagès.
  Al llarg del passeig de riu podem trobar moltes malves al marge del camí.

  Les tiges són piloses i llenyoses en la base de la planta.
  Les fulles són verdes, de contorn arrodonit, amb forma palmada (recorda el palmell de la mà), amb 5 o 7 lòbuls, amb contorn dentat.
  Les flors tenen 5 pètals ben alineats, són de color rosa o porpra (malva) intensificant el color a la part central de la flor.

  Els seus fruit recorden una petita carabassa d'un centímetre de diàmetre i quan són verds, són comestibles.



  L'expressió "criar malves" per a referir-se a una persona difunta, es basa en el fet que aquestes plantes neixen en sòls nitrogenats, com ara els dels cementiris.
  La planta tendra matxucada s'usa per a fer cataplasmes per guarir nafres o lesions de la pell.
  La infusió de fulles i flors seques de les malves s'usa com a remei per a problemes de les vies respiratòries.
  Com que té moltes vitamines, també s'ha usat des de l'antiguitat per a barrejar-la amb d'altres verdures.
  També s'usa en cosmètica per a fer tònics.

  ElS CARDS (Silybum marianum)

  Una de les espècies de cards més freqüents al nostre municipi és el card marià.
  Conegut també com card lletercard de la llet de la Mare de Déucard tacat, card gallofer, cardot, carxofa de burro, card burral, escardot gros, card clapat, card calapatós, card blanc i escardot de Nostra Senyora.. (en castellà es coneix també com a cardo borriquero).
  El nom de marià o de nostra senyora, ve d'una llegenda medieval que narra que Maria, per amagar Jesús del soldats d'Herodes, va embolicar-lo amb fulles d'aquesta planta. I es veu que li va vessar llet del pit sobre la planta, donant-li propietats, per això a l'època medieval es recomanava el card marià a dones que acabessin d'infantar o a dides amb la finalitat que els augmentés la llet.

  Creix en sòls profunds i erms, moderadament humits. Se'l troba en zones temperades, poc plujoses i ben assolellades. 
  La planta viu entre 1 i 2 anys i després s'asseca. Pot mesurar entre 1 i 2 metres.
  Les arrels no són molt fortes ja que la planta dura poc temps i no pot desenvolupar-les més.
  La tija és recta i forta. Està tota coberta amb petites i dures espines. D'ella surten les fulles en diferents nivells.
  Les fulles inferiors són blanquinoses en l'anvers i amb espines en els marges.




  Les fulles superiors són lanceolades, és a dir en forma de llança, i poden arribar a mesurar 30 centímetres de llarg i 7 d'ample. Aquestes fulles són peludes, sobretot al marge i en els nervis. Tenen un color brillant.
 Fa una flor de color lila, en forma de carxofa. Aquesta carxofa està protegida per uns apèndix gruixuts i espinosos.

  El fruit que s'origina en aquesta flor és una nou de superfície fosca i taques grisenques.


Entre el camí i el canyissar del marge del riu.

  En medicina s'utilitza com a protector estomacal i hepàtic.

  L'HERBA SABONERA  (Saponaria officinalis)

  Coneguda també com sabonera comuna, sabó de gitana, saboneta, sabonera o saponària.
  És una planta herbàcia que, generalment, es troba en terrenys humits i prop dels rius. Si mireu amb atenció, entre els esbarzers, a la zona d'obaga, en trobareu algunes.



  Pot arribar a un metre d'alçada, en condicions favorables. És una planta perenne, que resisteix molt bé el fred. Algunes espècies de la sabonera, semblen mortes a l'hivern, però arran de terra la planta es manté viva igual que les arrels.
  La seva arrel és rodona i vermellosa per forma, mentre que la part interior és de color groc.
  La tija que creix ferma i vertical, té un tacte de vellut i és nuosa.
  Les fulles es distribueixen de forma regular al llarg de la tija. Generalment per parelles. A la part superior de la planta, les fulles acostumen a ser més petites que les de la base. Amiden entre 1 i 4 centímetres de llarg. Es poden reconèixer amb facilitat perquè tenen una forma el·líptica i de 3 a 5 nervis molt marcats que van del naixement de la fulla (pecíol) fins la punta.



  Les flors neixen a partir del mes de maig, agrupades en petits rams. Són d'un color blanc rosat i tenen 5 pètals. Cada pètal té forma d'ungla o d'espàtula. És característic el seu calze llarg, en forma de tub.



  El fruit neix d'aquest calze allargat i a dins s'hi formen moltes petites llavors que són unes boletes d'uns 2 mil·límetres, de color marró o negre.


  S'ha utilitzat a nivell mèdic com a antiinflamatori, guaridor de la pell o problemes de fetge, però cal tenir en compte que en persones sensibles als seus components o que n'ingereixen més del compte, aquesta planta pot ser tòxica.

  El que ha fet més coneguda la sabonera (i d'aquí li ve el nom) és la saponina. Això és una substància vegetal capaç d'alterar la permeabilitat i les membranes cel·lulars. Es localitza, sobretot a l'arrel de la planta. En agitar dins l'aigua la saponina, desprèn espuma.
  Antigament s'usava per a fer sabó.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada